Per què és important la resiliència?

La prevalença dels problemes de salut mental i el paper de la resiliència que promou el creixement

Les experiències infantils negatives (o adverse childhood experiences, ACE), com les descrites en aquest curs, són freqüents (Finkelhour, Turner, Shattuck i Hamby, 2015; Merrick et al., 2017). Segons estudis recents, gairebé el 60% dels adults ha tingut almenys una experiència infantil adversa i el 15% ha viscut quatre o més ACEs (Metzler et al., 2017). L’exposició a aquest tipus de traumes pot perjudicar l’assoliment escolar i el benestar en contextos educatius (Barry, Lyman i Grofer Klinger, 2002; Porche, Costello i Rosen-Reynoso, 2016). S’ha descobert que els nens que pateixen traumes tenen més dificultats per aprendre a l’escola i poden presentar deficiències cognitives. Això es pot manifestar com una incapacitat per concentrar-se, problemes de memòria i/o retards en l’aprenentatge. També corren més risc de tenir dificultats socials, emocionals, conductuals i de salut mental. A l’aula, això pot significar irritació sobtada o canvis bruscos d’humor, falta de confiança en un mateix o retraïment. El desenvolupament de relacions positives amb mestres i companys també es pot veure afectat. L’augment de l’absentisme i la desconnexió escolar també són més freqüents entre els nens que experimenten adversitats (Barbarin, 2007).

No obstant això, els estudis també han demostrat que els infants que pateixen traumes o adversitats poden arribar a desenvolupar-se de manera similar a la majoria dels infants de la seva edat i mostrar resistència davant dels estressors (Rutter, 2012). La capacitat individual dels infants per fer front a l’estrès i regular les seves emocions, així com els seus recursos d’accés, ajuda i relacions de suport són fonamentals per mitigar els riscos de les experiències infantils negatives (Ungar, 2013). De fet, la capacitat de recuperació resulta cada vegada més important, ja que segons les dades recents la prevalença dels trastorns socials, emocionals i de comportament està creixent (OMS, 2011). La salut mental i els trastorns del comportament són la forma més freqüent de discapacitat en la infància i els comportaments disruptius, agressius, d’oposició i/o de retraïment a l’aula són un desafiament àmpliament reconegut (Aasheim et al., 2018). Els estudis mostren que aproximadament el 25% dels infants petits que van a l’escola poden tenir dificultats socioemocionals i de comportament que poden comportar conseqüències significatives per a l’assoliment educatiu i afectar els resultats a llarg termini, fins i tot en l’edat adulta (Hyland et al., 2014).

Tot i així, els infants que són resilients tenen més probabilitats d’experimentar benestar i de gaudir d’una salut mental adequada i són més resistents als efectes negatius de la victimització i l’adversitat (Bellis et al., 2018). Les intervencions i accions preses pels educadors poden tenir un paper important per ajudar els infants a recuperar-se de l’adversitat i desenvolupar habilitats i fortaleses que promoguin un creixement i una evolució positius.